Petits Camaleons @ Sant Cugat del Vallès - 01-02/10/16


És dissabte i, encara que siguin les 8 del matí, ens llevem amb energia i l’altaveu a tot drap per encarar un dia especial, sobretot pels menuts de la casa. Amb el GPS activat cap a Sant Cugat, hi arribem sense gaires problemes i amb mig tomb ja hem aparcat, molt a prop del festival. Arribem molt d’hora, demostrable sobretot perquè els estands estan a mig muntar encara i la cua per recollir les polseres grogues és inexistent. Al cap de mitja hora ja ens hem pogut saludar bona part del grup i riem amb la “marea lila” que provoquem amb tota la nostra canalla. Els BatuCollserola ens indiquen amb el seu ritme divertit, que comença els Petits Camaleons!

Nens a davant i pares als seients, Sopa de Cabra entra amb Si et quedes amb mi, i el primer que em crida l’atenció són els petits saltironets que fa en Gerard Quintana, entre emoció i vellesa. Mai trobaràs, rep uns bons aplaudiments seguint el ritme de la cançó i Far del Nord, amb una introducció força interessant, ens retorna a aquest ambient acústic que fa recordar els anys que ho escoltàvem i dèiem allò, tant equívoc, del “Rock català”. Cercles, que sona un pèl desafinada, és la menys aplaudida pel mateix públic que aclama amb fervor Camins, amb una projecció deliciosa a la pantalla en segon pla. En Gerard presenta part de la banda, bàsicament el gran Josep Thió, i se li escapa, espero que sigui així, que en aquest festival “podem anar a veure altres grups”. Encara queda temps per al record i Sota una estrella sona enmig d’una projecció de pluja d’estels, ambient màgic també per a L’Empordà on l’escenari es tinta de vermell i algunes de les persones que restaven assegudes ara si que s’aixequen per ballar i cantar a cor què vols.

Sortim amb temps i, un cop superat l’ensurt de pèrdua de nens, anem a la Sala de Premsa de l’InfoK. Allà ens esperen un reguitzell de cadires acreditades tan sols per als menuts, la taula amb els quatre components d’Obeses ja complerta i dos bancs, a fora, amb un altaveu a cada banda per anar seguint la jugada. Preguntes intel·ligents i inversemblants es van fent lloc en aquest univers infantil que els entrevistats s’hi endinsen de bon grat, amb respostes encara més inversemblants i amb tocs de realitat i d’humor. Una de les millors respostes ve donada pel més jove del grup - si, també han preguntat edats aquesta quitxalla! – que ens fa fer plorar de riure rere el vidre per l’explicació poètica que en fa d’una pregunta tan innocent d’entrada com és “us agraden les botifarres?”. Per demostrar què són les “veus rares” els dos Arnaus ens delecten amb un petit bocí del Duetto buffo di due gatti i finalment ens expliquen que les cançons més complicades són la Rumba pel teclat, l’Ària per veu i guitarra i Ens hem alçat per bateria i baix. Aplaudiments dins i fora del local per la millor Roda de Premsa que he escoltat mai, amb diferència.

Anem a fer una cervesa després d’intentar sense èxit veure Gossos a la carpa. Ja ha començat i està a vessar; de gent i de calor. Només veiem caps que ballen fent cops a ritme compassat, sense canvis i amb perill evident d’agafar una bona torticoli. Som cada cop més gent i la canalla juga i menja una mica.

Quan entrem a l’Auditori per veure Obeses, ja no hi ha la intenció de seure. Els nens es col·loquen altre cop a davant, marea lila al poder, i tots nosaltres a la paret lateral per poder estar drets i no molestar. El crit de tro de’n Maiol ens anuncia que serà un concert diferent amb “com criden les mares!”, un punt d’humor abans de fer-nos fer una ganyota momentània amb “doncs tothooom amuuunt!”. Ens hem alçat, sona, tot i el rebaix evident de so, contundent i enèrgic. Si algú no sabia què venia a veure, ha fet un bot de la cadira. Brindem, Brindem queda un pèl massa “acústica” pel meu gust, però amb Guapo! torna l’essència i ja comencem a tenir algú que ens mira més que al grup. 
Arriba el moment, l’Arnau Tordera es col·loca la guitarra vermella i bona part de la nostra canalla ja està nerviosa; El Monstre de l’Armari té un inici que descol·loca a algun pare que ja estava descol·locat, poc després fa l’aparició entremig de la canalla que, sense gaires excepcions, se li tiren literalment a sobre i intenta, sense massa èxit, seguir la coreografia. 

Per clam popular, segons diuen, sona Rere les finestres amb molt bona acceptació per part de  molts menuts que, per genial mimetisme, es  dóna cops al pit a ritme de treball. l’Ària du l'Hermafrodite irromp amb força a la sala deixant bocabadats al sector infantil, l’adult també, sobretot quan després de fer el joc del cant de retorn, acaba amb l’espectacularitat que es mereix aquesta peça sublim. Mammi fa ballar definitivament a bona part de la sala, donant el toc final d’humor amb “allò semblava una guarderia de mala mort fins que vas aparèixer”. Genial.

Veiem cares contentes i la paradeta ben plena quan sortim. Fotos, firma de discos, qui ja té els discos firmen samarretes, més fotos, i també amb un bebè que plora i fa posar cara de circumstàncies al quartet. Tot plegat passem una bona estona per aconseguir una fotografia de Petits Herois al complert. Anem a dinar a l’exterior, per desconnectar una mica de tanta gent, i ajuntem taules al bar de la cantonada on després de servir els nens amb rapidesa, ens fan esperar als grans fins a sospitar l’abandó, cosa que acaba per fer-nos aixecar amb l’entrepà a la boca a tres que no ens volem perdre el concert de les quatre. 

Ja asseguts, amb la mainada dreta a davant de tot i mastegant encara, comencen esplèndids Heavy per Xics. He de dir que, un cop superat l’impacte que inevitablement generen, l’oportunitat d’escoltar Smoke on the Water amb la lletra entrellaçada d’En Joan petit com balla és una experiència que mai ningú amb canalla s’hauria de deixar perdre. La segueix The Final Countdown amb la lletra sublim i carregada d’humor de “el meu pare és heavy, heavy i calvo”, una fantàstica versió que penso guardar per la prosperitat a casa meva. El Sol-Solet Mix la celebren sobretot els meus dos nens que se la saben i la poden cantar tot aixecant les banyes per exigències del concert. Llum, foc, destrucció sona molt i molt bé abans de sentir l’estrella del concert, Enter Sandman que fa tremolar fantàsticament la terra d’aquest escenari improvisat.

Marxem ràpid, rapidíssim, per colar-nos al segon concert d’Obeses. Tot sembla indicar que no serà possible quan un home, acompanyat del gran Sente, surt d’entre les cortines per fer-nos la senyal de que podem passar “però us poseu discretament a dalt a l’amfiteatre”. Si, i tant! Nens que ja saben com escolar-se a davant de tot, emocionats no pas més que els pares quan comprovem amb un xic d’èpica que està sonant Brindem Brindem mentre intentem posar-nos a un raconet de dalt per no destacar amb  les nostres polseres grogues. A Rere les finestres ja no ens en podem estar i ens col·loquem estratègicament a la paret de les escales per endinsar-nos encara més en l’univers d’Obeses, cosa que ja perdura fins a finalitzar el concert. 

Arriba l’hora de descansar una mica, just després de protagonitzar una escenificació d’uns quants herois i la canalla, rere les finestres de la sala de firmes que està plena a vessar. Un boti-boti merescut pels menuts i una cerveseta, també merescuda, pels grans. Encara juguen amb les pedres de davant quan per fi convencem a tothom d’arrancar-los per anar a fer cua a la carpa on ha d’esdevenir el nostre darrer concert. Divertits, els nens aixequen mans per ensenyar polseres mentre busquem tots amb la mirada el millor lloc per seure, ells a baix, nosaltres a la grada.

Comencen puntuals i ja entonant Tourdion mentre van sortint els components de Quartet Mèlt. Des d’un primer moment ja es respira la dificultat d’escoltar, i de ben segur interpretar, un concert d’aquestes característiques tot envoltat de distraccions vàries com els crits d’alguns nens, la xarrera d’alguns pares, i el soroll absolutament horrorós de les planxes del terra de les grades, que fan expirar profundament cada cop que les sents. Tot i així el quartet col·loca les maletes i la resta d’atrezzo tranquil·lament per continuar amb Muntanyes de Canigó a veus delicioses i totalment empastades. Poc els hi funciona fer el joc de “culs a terra!” per una canalla que es divideix entre els que volen escoltar i veure el concert d’es d’un primer pla i els que volen tan sols empipar i fer-se veure. 

Ghostbusters sona una mica fluixa, sobretot  comparada amb Royals que tornen a concentrar-se de ple. Papa jo vull ser torero arranca aplaudiments fins i tot de gent que encara no s’havia pronunciat i Ton pare no té nas sona perfecta mentre pensem contínuament que no es un concert de carpa de festa major. Enmig d’estupefacció i divertiment, presenten el seu amic inseparable: el piano. Un final apoteòsic amb posada en escena totalment encertada per cantar La gallineta a ritme trepidant d’una, dues, tres i no sé quantes mans. La sala explosiona amb aplaudiments, encara amb cara de pasta de moniato pel fet que no perdessin ni una coma de la cançó i evidenciant que s’han posat a tothom a la butxaca. 

Toca acomiadar-nos de la colla, ha sigut un dia genial i emocionant, arribar a Sant Guim desperts serà tota una fita. Just abans d’arribar al cotxe, uns genis que toquen de peus a terra ens saluden d’es d’una furgoneta en un pas de vianants. Mirem com marxen, encara embadalits, i el que m’agafa la mà triga mig segon a cridar, amb evident emoció a la veu, “ho has vist?? Viatgen amb el monstre!!”.

Ester Farré
Foto: Marta Pich

Entrades relacionades

Cròniques 871838040643293331

LA LLISTA PNDR

TWITTER

FACEBOOK

item