Cruïlla 2016 @ Parc del Fòrum


El Cruïlla és un dels festivals que cada any espero amb més ganes, i enguany ha tornat a aprovar amb nota ben alta. No només per la qualitat musical d'un cartell potser no tan ampli com anys anteriors, sinó per l'ambient que s'hi respira, que és molt familiar i agradable (amb algunes excepcions).

Vaig estrenar-me amb Damien Rice, que va actuar despullat, sol amb una guitarra, algunes bases i veus que sonaven de fons en moments clau, i una qualitat que alguns no van saber respectar. I és que el concert demanava una tranquil·litat, un silenci absolut que no sempre es pot aconseguir en un festival, on alguns van a passar-ho bé (res a dir-hi, cadascú ho viu com vol). Però en moltes ocasions s'escoltava com algun sector del públic que volia escoltar al cantant, reclamava respecte pel músic, cosa que en la majoria dels casos no aconseguia.

Però tret d'això, el concert va ser una bona obertura pel que acabaria sent una de les edicions per recordar del Cruïlla.

Després vaig decidir anar a l'escenari de Radio 3, el més allunyat de tots, per veure una estona a Ramon Mirabet, que ho tenia difícil, ja que per horari competia amb un dels noms forts del festival, Bunbury. Tot i això, un bon grapat de persones van veure el que va muntar, amb una posada en escena molt impecable, com també el seu registre vocal, d'aquells que et pots quedar estona escoltant i no et canses. Evidentment que no va faltar el tema que ha compost per la banda sonora del nou anunci d'Estrella Damm, Those Little Things, però de carrer em quedo amb les menys conegudes pel gran públic, però que t'atrapen ràpidament des del primer moment.

Al cap d'una estona vaig passar-me per veure què estava fent Bunbury i és que no podia ser que no veiés en directe a un dels components d'Heroes del Silencio. He llegit en algunes cròniques i opinions diverses, que el so no va ser el més adequat. Jo no puc opinar al respecte, perquè quan vaig arribar, el concert ja estava a la recta final i tot i que em trobava a gran distància de l'escenari, a causa de la quantitat enorme de públic que hi havia, no ho vaig escoltar del tot malament. I tot i no sé un seguidor de la seva música, sé detectar el talent i quan a sobre l'escenari hi ha un artista de debò i no un camàndules qualsevol.

Minuts més tard va arribar un dels moments més esperats per un servidor, Crystal Fighters, una banda que he vist en directe moltes vegades i que mai arriben a cansar. Però per sort quan tornin al desembre, ho faran amb un nou disc i això permetrà que sorprenguin una mica més amb el repertori, que més o menys sempre acaba sent el mateix.

Amb Vetusta Morla va passar més o menys el mateix que amb Bunbury, els problemes de so. De fet el micròfon del cantant no s'escoltava massa bé durant la primera part del concert, però se'n va saber sortir i va aixecar un espectacle que un altre s'hagués rendit. El públic tot i que no va quedar massa encantat amb el so, sí que ho va quedar amb l'entrega d'un grup que cada vegada aplega més gent.

El divendres el vaig rematar amb Rudimental. En els primers instants vaig pensar que seria un concert d'un estil similar el de Macklemore & Ryan Lewis, on les col·laboracions vocals anirien gravades, però no! Ells mateixos interpretaven els trossos que artistes convidats com Ed Sheeran, Ella Eyre, Emeli Sandé o John Newman, feien en la seva versió original.

L'ambient era de festa, tot i que en alguns moments va decaure, cap a la recta final es va tornar a aixecar, gràcies als seus èxits Feel the love i Waiting all night.

No hi havia forces per més i és que entre la calor, les més de 22.000 persones que hi havia i tot plegat, vaig decidir donar per tancat el primer dia de Cruïlla.

El dissabte a priori era un dia més "adult", pel que fa als grups i al que s'esperava, tot i que al final t'acabaves trobant alguns adolescents que ja havies vist el dia anterior, o parelles que repetien, pares amb fills...el Cruïlla té la capacitat d'aplegar tot tipus de públics, com també aconsegueix una programació molt eclèctica, cosa que no poden dir tots els festivals.

Tot va començar amb James, la banda britànica liderada per Tim Booth, que va tenir un feedback molt potent amb els que assistíem al seu espectacle. Es va acostar al públic, es va deixar portar per ell (de fet jo vaig tenir l'honor d'aguantar-lo i desplaçar-lo endavant), i tot plegat mentre seguia entonant les notes d'una cançó. Un crac.

Era l'hora de sopar i acabat el concert de James i abans d'anar a veure Alabama Shakes, em vaig acostar a les parades de menjar per agafar-me alguna cosa i vaig anar tranquil·lament cap a l'escenari Stubhub, on feia una estona que ja s'escoltava la música d'Alabama Shakes. Hi havia una quantitat de gent vibrant amb les seves cançons, però vaig decidir que de moment volia menjar-me el sopar amb calma, mentre de fons escoltava els temes. Tot molt correcte, sopava de relax i de fons veia el grup i escoltava a la perfecció les cançons. Més tard vaig decidir acostar-m'hi una mica més, per viure-ho des d'una altra perspectiva i visió. 
Un cop més es va repetir el que el dia anterior havia succeït amb Damien Rice, amb molta gent parlant i no permetent gaudir de les cançons i la gent preguntant-se, com han pagat una entrada per estar allà parlant de coses random? 

Vaig decidir tornar cap a l'escenari Estrella, ja que volia veure al gran Robert Plant de ben a prop i és que no tindré moltes ocasions de tenir un geni com ell a tocar i no es podia deixar escapar. La sorpresa va ser meva al comprovar com ja estava ben ple de seguidors que s'aplegaven a prop de l'escenari, quan encara faltava més de mitja hora pel començament del show.
El temps passava molt lent i la xafogor que feia tampoc ajudava massa. Finalment va aparèixer la llegenda de Led Zeppelin, provocant el deliri de tots els presents. Flaixos de mòbils i càmeres, i el personal de seguretat, impedint que la gent fes fotos i vídeos, simplement que gaudís del geni que tenien al davant.
Van caure algunes peces del mític grup com Whole Lotta Love, Babe I'm Gonna Leave You o Rock and Roll, que va servir per acabar el concert. Un concert que va resultar memorable i que trigarem a oblidar.

Tenia més gana i set, sobretot ganes de beure alguna cosa i poder pair el que acabava de viure i veure en directe. Vaig tornar a la zona de restauració abans d'anar a veure una estona els Love of Lesbian. I dic una estona, perquè mai ha estat una banda que m'hagi enganxat, ni he entrat a la seva música, i pensava estar-m'hi una estona i després anar a veure els Animal.
Però finalment no va ser així. Love of Lesbian van aconseguir que estigués allà fins al comiat, amb un show d'allò més rodó, que tan si t'agraden com si no, et quedes rendit a Santi Balmes i la seva simpatia. No crec que em faci un gran seguidor del grup, però si tornen a oferir un concert, no descarto gens repetir.

Encara hi havia temps de veure els Animal, que tot i haver-los vist feia una setmana al Canet Rock, hi havia ganes de tornar a gaudir de les seves cançons. Vaig arribar just quan sonava Només amb tu, una de les cançons catalanes de l'any i ho van rematar amb la preciosa La teva. Després van demanar que ningú filmés ni digués res del que farien. I com que sóc respectuós, no ho diré. Quedarà pels que vam ser-hi.

Estava molt cansat després de dues jornades intenses de bona música i calor, però encara volia veure una estona a Skunk Anansie. Evidentment em vaig trobar una quantitat brutal de gent que ja gaudia amb les cançons i jo em trobava a molta distància per poder-ho gaudir amb la qualitat que el producte es mereixia, així que després d'una estona vaig decidir començar a marxar, que l'endemà s'havia de rematar tot plegat amb Calexico.

Diumenge vaig trobar-me un ambient molt més familiar, de fet els concerts finalitzaven a quarts de 10 i per tant tot era més per un públic amb canalla i amb activitats no només musicals. 
Calexico van actuar per tancar aquesta edició del Cruïlla, després dels catalans Elefantes, que van caldejar l'ambient de meravella. 

Calexico van portar la seva mescla d'estils que van des del jazz, el folk, country o fusió, amb la col·laboració de la cantant Amparo Sánchez, que va aportar més festa al final del festival.

Després d'un intens tema final de prop de 10 minuts, la música es va apagar fins l'any vinent, on de ben segur no faltarem a la cita.



Marc Clapés

Entrades relacionades

Marc Clapés 6930042061684615511

LA LLISTA PNDR

TWITTER

FACEBOOK

PUBLICITAT

item