Clara Peya @ La Puda - 23/07/16


Fa dies, no gaires, vaig llegir una entrevista que l’anomenava. Em sonava el nom però mai m’havia parat a buscar vídeos per escoltar, cosa que vaig iniciar i no vaig poder parar fins al cap de dues hores. Quin domini del piano. Jo no hi entenc, però amb aquest nivell es veu que no fa falta per al·lucinar.

Així que després d’un cinema divertit, una decisió d’última hora ens fa enfilar a tota la família cap a La Puda de Castellolí. Ens perdem unes quantes vegades, tot i preguntant, fins que un amable corredor ens indica exactament on s’ha d’agafar el camí de terra que d’altres tampoc han sabut trobar i anem a buscar per tal d’arribar-hi. Aparquem fàcil, encara falta una hora per començar, i mentre sentim unes proves de so que prometen un concert interessant, hi ha un “Foodtruch” que ens ofereix sucs naturals de meló amb llimona i menta, boníssims i naturalment a un preu elevat.

Ens asseiem a primera fila i els nens comencen a fer-nos notar que prefereixen jugar a futbol. La presència de Clara Peya els fa canviar d’opinió des de la primera nota, estem molt a prop. S’afanyen a observar-la de fit a fit, com ho fem tots, els seus peus nus descobreixen el tatuatge d’un piano que crida l’atenció. Nerviosa a la parla però segura al piano, movent tot el cos i fent parar boig aquest pedal que sembla una extensió pròpia d’ella mateixa, interpreta Primavera; una peça, explica, dedicada a la seva tieta Josefina. Paisatge ens fa descobrir la veu de Rusó Sala que ens enamora sense excepció, així com la tècnica de la Clara de reduir la vibració de les cordes del piano amb la punta dels dits on el meu petit gran heroi queda bocabadat. Ballarina ens fa seguir inevitablement el ritme amb les espatlles, amb un punt d’emotivitat palpable.

Després d’una instrumental delicadíssima presenta I’m not from Ohio, i l’anècdota fa somriure tothom; a mi la música em transporta inexplicablement a un ambient nocturn amb carrers molls, passejades alentides i rialles que es veuen però no s’escolten. Desperto amb l’inici contundent de Dona arbre amb un final igualment apoteòsic de cop a les cordes en un temps mil·limetrat. El fill del golf de Roses és la primera cançó pròpia de la cantant, amb una lletra que et fa estar atent com si es tractés d’un conte, amb un deix de melangia que enllaça de forma curiosa amb la següent cançó instrumental.

S’acaba la primera part i després de molts aplaudiments la gent s’aixeca per fer un beure, o dos o tres ja que fins al cap de 55 minuts de rellotge no torna a començar el concert. Els meus petits herois han aprofitat l’estona per mirar de més a prop el piano i les seves cordes i martells, amb explicacions de luxe de la Rusó que s’ha apropat amb un somriure a la cara i fins i tot puja a coll el més picardiós dels dos per veure-ho bé.

Hivern ens embolcalla de forma delicada i un punt fresca, ajudada per un sobtat enfosquiment del cel i unes llums d’ambient col·locades amb intenció, per donar pas a una visceral Alfonsina y el mar. Les primeres cent trenta passes i la resta d’Estadista ens fan caminar literalment per una història melancòlica de desamor. Petit Linus, instrumental dedicada al seu fill que no té, explica, la fa aplaudir-se a ella mateixa encomanant aquesta passió peculiar i intensa que traspua del piano; continua amb Sóc transparent i seu final de silenci llarg que tothom entén i gaudeix. Les mans comencen a estar cansades, no m’estranya gens, i necessiten un petit automassatge per encarar una de les cançons que més em van colpir a la primera escolta, Amor sagaç, fent un final càlid i íntim de color vermell amb l’ajut dels llums d’ambient. Després d’una cançó fora de repertori en sona una altra sota petició, 78 82, amb la qual s’apropia de les partitures de la Rosó per escampar-les damunt les cordes del piano i aconseguir així una sonoritat vibrant única i especial, el seu espectacular ritme quasi et fa saltar de la cadira. Molts aplaudiments. Agafa el micro “ara  m’estic posant nerviosa, he de cantar i vosaltres no sabeu que jo no sé cantar...” 

No em parlis, crec sentir del seu pròxim disc Oceanes, i ens delecta amb una peça extraordinària i una veu que en cap cas es fa estranya. Conclou amb Estiu, melodia tendra per un bon regust final. Aplaudiments a dojo i rams  de flors amb torreta per agrair a les dues concertistes les dues hores de plaer, la Clara fa augmentar els aplaudiments i rialles posant-se’l al cap . Davant l’aclamació tornen a sortir per fer un bis, i amb una resposta a la pregunta de quines són aquestes flors, “gelosies”, un somriure que encomana enceta Morenika a mi me yaman amb una Rusó esplèndida. Un últim vis instrumental amb veu sense lletra ens  porta melodiosament al final del concert, molt aclamat. 

De seguida surt  la Clara Peya per abraçar a coneguts i saludar i conversar amb els qui ho vulguin, propera i simpàtica. Fem 10 minuts de cua i ens signa el CD, que sempre ens agrada comprar, estant al cas dels noms que li diem i amb una rialla quan li demano també el tracklist del concert, “així tipus groupie?”; “Si, no gaire, de fet no” és la meva contesta maldestre per no dir que, de fet, just és el segon de la meva vida i no entrar en detalls de les meves cròniques impossibles.

Els nens estan contents i cansats; pugem al cotxe i posem pijames, és una tècnica infal·lible després d’un dia emocionant. Els hi fa gràcia veure els seus noms al disc acabat de comprar i demanen, davant la nostra sorpresa, que el posem. Amb un “ens ha encantat” s’impregnen de la música que els transportarà a un lloc de somni amb pianos, veus melodioses i peus que es belluguen i s’entrecreuen de mil formes increibles.

Ester Farré

Entrades relacionades

Cròniques 5893943979995033693

LA LLISTA PNDR

TWITTER

FACEBOOK

item