Quartet Mèlt @ Calaf - 29/05/16


Un dia, mentre xerràvem amb ma mare, em diu “encara no has vist res de Oh Happy Day?”. Jo no miro la tele, ho sap prou bé, tan sols el que m’interessa molt o em recomanen reiteradament. Quan vaig disposar de temps vaig posar-me el primer que em va sortir i, tot i que a mi la parafernàlia no m’agrada, vaig pensar que encara força bé; la música té la capacitat de salvar-ho tot. Aleshores va sonar Ton pare no té nas, quan es va acabar el meu cap anava a cent per hora. Vaig retrocedir el reproductor i la vaig escoltar quatre vegades més, expectant... com podien fer tantes veus, com una mena de perfecció, amb tant poc? “Les nostres veus empasten”, els hi vaig sentir a dir més endavant en una entrevista; ara prenia sentit per a mi aquella paraula que feia servir la directora de la Coral Infantil quan era petita, i que jo em pensava que volia dir que s’havien de sentir les 30 veus una damunt de l’altra com es pogués.

I a Calaf que faig anar tota la família, per veure “Maletes”. Els nens han vist vídeos que els hi he posat i estan contents d’anar-hi, és una hora familiar ben bona; el meu home ho fa per mi. El teatre és ple a vessar, i anem veient cares conegudes del poble a mesura que avancem cap a les nostres cadires, és una sort que ho facin tan a prop de casa. Vint minuts tard, encara hi ha gent que s’ha d’asseure, es tanquen tots els llums i quatre veus que ara ja sabem reconèixer ens demanen que tanquem mòbils, que si us plau, deixem els caramels en pau i que aplaudim, que aplaudim molt. 

Començament despreocupat, amb escenografia senzilla però molt efectiva, sona la Cançó de beure i sona fresca, divertida. Després l’Oriol presenta, sembla nerviós. Muntanyes de Canigó omple tota la sala, amb una sonoritat esplèndida, la gent resta muda fins i tot els meus fills, que baden. Baixant de la font del gat et fa estar amb els ulls oberts tota l’estona, esperant aquell esgarip fruit de les “manxades” (no em cansaré de dir que jo de música tècnica no hi entenc) amunt i avall que fet a quatre veus sembla impossible que no grinyoli, no ho fa i això no deixa indiferent. El último café és deliciosa, fons vermell molt escaient, melòdica a ritme de tango lent, et convida a tancar els ulls i transportar-te amb aquella pausa passional de fer les coses. Gavina Voladora és per a mi, la més fluixeta del concert, no sabria dir perquè, ja que sona molt bé, però hi ha quelcom que no m’encaixa que encara no sé desxifrar. 

Sona Cantares i el meu cor es paralitza, és una cançó molt emblemàtica de la meva infantesa, i la manera de cantar-la amb tantes veus, tanta amplitud, aquell escenari que va passar del vermell terrós al blau celestial per tornar al vermell, em va fer caure la llàgrima inevitable. La Masterpice es nota que és tot un repte, la confluència de veus, tan quadrades (tan empastades) fa que intentis estar tan atent per no perdre’t detall que te’n perds tants que esperes tornar-la a escoltar amb calma a casa, sobretot perquè als nens, tret de fer-los gràcia alguna escenificació divertida, se’ls fa inevitablement una mica feixuc. 

Arriba la pausa i, amb ella, oportunitat per anar al servei i comprar un xupa-xup per a cadascú per animar l’espera. Es tanquen els llums i sentim les quatre veus que venen de darrere les butaques, cantant Ghostbusters vénen amb llanternes i això fa un efecte màgic, sobretot en el meu nen gran que és la seva cançó preferida i ja patia que no la fessin. Tot i que pel meu gust, al arribar per pujar l’escala de l’escenari i a dalt del mateix ja hagués engegat una llum tènue, ja que només es veien les llanternes i, almenys d’on érem nosaltres, veure els cossos encara que sigui a la penombra, t’ajuda a ubicar-te i no estàs tan pendent de si cauen. Aquesta cançó els deixa extenuats, es nota, però continuen amb una delicadíssima Madame Li, que t’impregna amb els seus forts i fluixos perfectes, potser em recorda una mica a Björk en el seu inici, però aviat pren forma per si sola. Comentem amb el meu home que ha canviat lleugerament l’escenografia, tot i conservar els quatre preuats gots d’aigua, i el canvi de vestuari que pel nostre gust fa massa pampallugues en el cas femení. 

Papa, jo vull ser torero, sona tan bé que diria ens expliquen aquesta malaurada història millor que el seu creador, i el fons vermell en acabat et deixa en suspensió. Ton pare no té nas, sona millor que mai per a mi, i Thinking Out Loud et fa moure inevitablement, primer sols el cap i finalment tota la part superior del cos, a ritme de la música. Lullabye estava tant acostumada a sentir-la amb el piano que m’he sorprès no trobant-lo a faltar en absolut. I s’acaba el concert, aplaudiments, moltíssims aplaudiments, tants que per un moment ens vam pensar que no farien bisos. Però si, Royals fa quasi cantar una part del públic, que per sort nostra s’acontenten amb tan sols seguir el ritme amb les mans. Un inesperat I’m gonna sing when the Spirit says sing ens fa aixecar a tota la família de la cadira als aplaudiments, al cap de mig minut tot el teatre era dempeus aplaudint el que havia sigut un gran concert. Els nostres nens aplaudeixen com bojos també, i n’hi ha un dels dos que també em fa evidenciar que la gana ja comença a fer rau-rau.

A fora a la paradeta, comprem el disc. És una cosa que m’encanta fer als concerts, i els nens sempre recorden el concert quan veuen el CD voltant per casa. És força d’hora, però decidim fer un entrepà tot esperant que la munió de gent esperant firmar els discos es redueixi per poder-hi anar nosaltres quatre. Tenim temps de sopar completament tots (fins i tot el petit, que és força lent) abans de poder-nos acostar i tot i que ja fa més de mitja hora que atenen al públic, encara estan d’un humor fantàstic per firmar-nos el CD i fer-se una foto amb els nostres dos petits herois amb un somriure d’orella a orella. Tenen una paciència de Sant, penso. Ja marxàvem i se m’acut que no tinc cap foto d’ells quatre per adjuntar a aquesta crònica, així que torno a esperar torn (ara veig que ja només deuen quedar amics i familiars) i els demano si els hi puc fer. Sense gens de mandra, i respirant il·lusió i gratificació a parts iguals amb la seva feina i el grup, em regalen una foto esplèndida. 

Tornant cap a casa, la part posterior del cotxe ja amb pijames posats i mig aclucant l’ull, demanen escoltar Quartet Mèlt, i recordo amb un somriure la conversa tinguda amb el meu petit gran heroi cap a l’inici del concert “Mama, els instruments on són? - Els instruments són les seves veus – Doncs que bé que toquen!”

Ester Farré

Entrades relacionades

Cròniques 5816185453828849930

LA LLISTA PNDR

TWITTER

FACEBOOK

PUBLICITAT

item